Por Rafael Bisquerra
Es considera que el primer article científic sobre intel · ligència emocional és el de Salovey i Mayer (1990) amb el títol Emotional Intelligence. Aquest article va passar pràcticament desapercebut en el moment de la publicació. Va caldre esperar cinc anys fins que ho va divulgar Daniel Goleman (1995). Un altre article de Mayer, DiPaolo i Salovey (1990) ha tingut menys transcendència.
Sovint passa desapercebut que el 1994 es va fundar el CASEL (Consortium for the Advancement of Social and Emotional Learning) a fi de potenciar l’educació emocional i social a tot el món. És una institució que es proposa la difusió de SEL (Social and Emotional Learning). Dit en altres paraules, abans de la publicació del llibre de Goleman (1995) ja hi havia una institució dedicada a la seva difusió en l’educació.
No va ser fins a la publicació d’Emotional Intelligence de Daniel Goleman (1995) quan aquest concepte va tenir una difusió espectacular. Goleman reconeix que es basa en el treball de (Salovey i Mayer, 1990). Aquest llibre va ser un best seller mundial que va fer famós el seu autor.
En l’èxit de l’obra de Goleman van intervenir una sèrie de factors socials, culturals i educatius, que és aclaridor conèixer. Alguns d’ells es comenten a continuació.
Poc abans de la publicació del llibre de Goleman, havia causat un impacte social la publicació de l’obra The Bell Curve (Herrnstein i Murray, 1994), en la qual es posa el dit a la nafra de la polèmica entre igualitarisme i elitisme. Es justifica la importància del CI per comprendre les classes socials a Amèrica i en altres societats. Aquests autors defensaven la postura elitista. Segons ells, la intel·ligència de la gent es distribueix d’acord amb la corba normal: pocs són molt intel·ligents, molts estan a la mitja, i uns altres pocs tenen poca intel · ligència. Aquestes diferències són difícils de canviar. Més endavant prenen en consideració la relació entre la intel·ligència i l’economia, assenyalant una relació entre baixa intel·ligència i pobresa o atur, mentre que l’alta intel·ligència es relaciona amb feines ben pagades i amb més salut. D’això es pot inferir que les persones intel·ligents tendeixen a pertànyer a les classes altes, aconseguir títols de prestigi, obtenir feines ben remunerades, casar-se amb parelles del seu nivell socioeconòmic i per tant tenen molta probabilitats de ser feliços. Les persones poc intel·ligents tendeixen a pertànyer a les classes baixes, obtenir títols professionals de baix nivell o abandonar els estudis abans d’acabar, tenir feina precària i mal remunerada, passant períodes a l’atur, casar-se amb parelles de la seva mateixa condició, i per tant ho tenen molt difícil per ser feliços. A més, això és pràcticament inamovible. Posar sobre el paper idees tan elitistes era provocar la reacció i la controvèrsia. La ressonància va ser tan gran, tant en la premsa, en els mass media i en la literatura científica, que es va arribar a parlar de The Bell Curve Wars (Fraser, 1995). En aquest ambient va arribar l’obra de Goleman (1995), Emotional Intelligence, adoptant una postura de reacció al elitisme de The Bell Curve. Goleman contrasta la intel·ligència emocional amb la intel · ligència general, arribant a afirmar que la primera pot ser tan poderosa o més que la segona i que el EQ (emotional quotient) en el futur substituirà el CI. Però, el que és més important: les competències emocionals es poden aprendre. Tothom pot aprendre intel·ligència emocional. Per tant, tots poden ser emocionalment intel·ligents. En aquest sentit, Goleman prenia la postura igualitària, enfront del elitisme.
L’antagonisme entre raó i emoció, en la primera meitat dels anys noranta havia produït avenços importants a favor de l’emoció en el camp de la neurociència, l’estudi de l’emoció des d’enfocaments biològics i cognitius, la psiconeuroimmunologia, etc. , algunes de les quals són recollides en l’obra i Goleman (1995) per difondre-les amb un llenguatge periodístic. Això ajuda a comprendre millor la popularització que a partir d’aquest moment es va produir de la intel·ligència emocional.
Goleman (1995) planteja la clàssica discussió entre cognició i emoció d’una manera nova. Tradicionalment s’ha associat la cognició amb la raó i el cervell, i per tant amb alló l’intel · ligent, positiu, professional, científic, acadèmic, masculí, apol·lini, Super-Jo, etc. Mentre que l’emocional s’ha associat amb el cor, els sentiments, el femení, el familiar, la passió, els instints, el dionisíac, etc. És a dir, tradicionalment el racional s’ha considerat d’un nivell superior a l’emocional. Goleman planteja el tema donant-li la volta, en un moment en què la societat està receptiva per acceptar aquest canvi.
Publicacions posteriors, per part de múltiples autors, van desenvolupant el concepte d’intel · ligència emocional. Algunes de les obres de referència obligada són les següents: Salovey i Sluyter (1997) criden l’atenció sobre les aplicacions educatives de la intel · ligència emocional; Mayer, Salovey i Caruso (2000) exposen com es pot concebre la intel · ligència emocional, com a mínim de tres formes: com a moviment cultural, com a tret de personalitat i com habilitat mental. En la dècada del dos mil han aparegut algunes obres de conjunt, amb la col · laboració d’autors reconeguts, en què es va exposant l’estat de la qüestió amb els últims avenços. Dins d’aquesta categoria és obligat citar les obres editades per Bar-On i Parker (2000), Schulze i Roberts (2005) i Mestre Navas i Fernandez Berrocal (2007).
